Ja sé que el títol del post pot portar a confusió. No em refereixo al nombre de damnificats per la recent escalada de violència a Geòrgia, ni tampoc a l’any de la mort de Tewodros I d’Etiòpia. Estic parlant de milions. Milions de les antigues pessetes.
Son els milions que es dedicaran en aquests pressupostos generals al sosteniment de la familia reial. Sí, al sosteniment d’aquesta familia que, adduïnt drets dinàstics i voluntats divines vàries, porta dirigint el destí de la nació espanyola des de 1714 (amb el parèntesi de la dictadura consentida del nostre admirat Cerillita).
La gent de ciències i els calculins en general diran que pagar 21 cèntims anuals per habitant espanyol no és com per posar-se a plorar. Que moltes vegades ens gastem quantitats més grans en coses que són relativament menys productives (clar que parlar de familia reial i productivitat és com parlar d’inteligència militar). Però em fa ràbia. Em fa ràbia que de la meva renda en surtin 0.21 euros per al sosteniment d’una familia que, particularment, no em representa per res. Preferiria tenir-los i pagar-me un paquet de xiclets, i com a mínim em quedaria un sabor de boca més agradable.
Què costaria en aquest sant país fer un referèndum per decidir si realment volem tenir familia reial? Què ens costaria fer-li una última festa d’homenatge, agrair-li tot el que ha fet per l’Estat en els difícils moments de la Transició, i donar-li una pensió de cap d’Estat (només a ell) per a que pogués pagar-se un bon asil? Tinc la impressió que sí, que ens costaria molt. Que la monarquia espanyola s’ha muntat un xiringuito que serà molt difícil desmantelar: ja se sap que aquesta gent són com criatures i si se’ls treu la joguina preferida, són capaços de muntar-te un nou alçament militar.
Mentrestant, només em queda seguir somniant amb una República Federal Espanyola laica, democràtica i europea, capaç de presentar-se al món com un país modern i normal.
