Em vaig prometre a mi mateix que no escriuria sobre la recent polèmica generada pel Manifiesto por una lengua común que té completament engrescats als diaris més dretans de l’Estat. Aquest manifest vé a proposar que a les comunitats autònomes on es parlen altres idiomes diferents al castellà, aquest últim sigui respectat i defensat per part de les institucions, ja siguin d’àmbit nacional com estatal.
Fort, no? Ara resulta que una llengua com la catalana, represaliada i marginada durant més de 300 anys, està posant en perill una altra llengua que compta amb més de 350 milions de parlant arreu del món (segons la Wikipedia). Em sembla que des dels temps dels almogàvers no havia hagut una expressió tan gran de mala llet amb denominació d’origen Catalunya. És com dir que el català (amb els seus 6.6 milions de parlants segons la mateixa font) estigués amenaçat pels 300.000 parlants de l’islandès.
Però deixant de banda que evidentment ens trobem davant d’un nou cas de por irracional cap a la diversitat cultural (senyors, que és una llengua, no una destral de doble fulla), el que em crida l’atenció és la situació d’altres llengües que no són oficials i que han engegat manifestos alternatius a través de la xarxa.
Em crida l’atenció el cas de l’aragonès. Com alguns deveu saber, les meves arrels aragoneses em fan fixar-me en aquesta terra de tant en quant, i és aquí on ha aparegut un manifest en què es descriu, de forma semblant al Manifesto, la situació de l’aragonès a la seva terra natal. El Manifiesto por las lenguas olvidadas / prohibidas en Aragón seria una bona lectura pels pares del manifest original, una mena de capbussada a la realitat d’una llengua que, juntament amb el català, és la única que és autòctona del territori (el castellà, malgrat el què digui el ciutadà JC Borbón, es va imposar igual que aquí). Em quedo amb la perla de que a l’Aragó el problema és que els rètols no estan escrits ni en aragonès ni en català, essent la llengua castellana la única que apareix, en contra del que manifesta el manifest (valgui la redundància).
Desenganyem-nos: amb 23 canals de televisió que emeten total o parcialment en castellà, amb més de 10 capçaleres de diaris d’àmbit nacional escrits en castellà, ràdios, mitjans electrònics i demés, el castellà no està en perill a Catalunya. Ni a Euskadi, ni a Galícia, ni enlloc. Només està en perill la salut mental d’aquells que veuen en les llengües, cultures i realitats nacionals diferents a la totalitària armes de destrucció massiva.
Mira, com les que al final no van saber trobar a Iraq…
