La figura del Cap de l’estat Espanyol és, de moment, hereditària i vitalícia (i tot sembla indicar que aquesta situació, malauradament, no pensa canviar). Així doncs, a l’espera que l’actual vacant d’aquest càrrec mori, tenim un aspirant que ha tingut prop de 30 anys per formar-se en la professió. Una formació que ha suposat haver-se d’empassar tres serveis militars consecutius a l’exèrcit i conèixer les intrincades normes socials que regeixen els ambientes en què es mou. Tanmateix, hi ha una cosa que no se li ha demanat mai i que crec que és més important que tot això: do de llengües.
A l’aspirant se li pressuposa un nivell acceptable d’anglès, donat que va passar bona part de la seva adolescència tardana a una universitat dels Estats Units, i si volia entendre què li estaven preguntant, bé havia de dominar mínimament l’idioma. Això és un punt al seu favor, i quelcom que se li podria demanar al president del govern de torn. Però si realment algun dia arribarà a ser cap de l’estat, tenint en compte que ha tingut molt temps per poder estudiar, i donada la realitat plurilingüística del país, crec que hauria d’haver fet un esforç per aprendre uns coneixements bàsics de les llengües cooficials espanyoles. No li demano que em reciti a Miquel Martí i Pol com si hagués nascut a Camprodon, o que es llegeixi el Deia com si fos natural de Lekeito, o que citi a Rosalía de Castro en gallec. Però sí que se li pot demanar un mínim, prou com perquè no es noti que està llegint una transcripció fonètica.
Al cap i a la fi, té molt de temps i les classes les acabaríem pagant entre tots. Prefereixo que em sàpiga dir l’embarbussament dels “Setze jutges” abans que faci com el seu pare i m’asseguri que el castellà no va ser un idioma imposat.
