No vull convertir aquest post en un debat sobre la independència de Catalunya. Aquest debat donaria per 6 o més posts seguits, i molta gent abans que jo (i molta més després de mi) tractaran aquest tema amb més o menys encert. No, jo només vull parlar sobre el fet mateix de votar, sobre el referèndum.
Fa 35 anys que aquest estat va recuperar la democràcia (amb totes les cometes que hi volgueu posar). En aquell temps, als de la generació dels meus pares (que llavors tenien la meva edat, uns trenta) se’ls va vendre el fet d’anar a votar com la oportunitat de poder canviar les coses a traves del seu vot (recordeu la cançó aquella de “Habla pueblo, habla“?). Vaja, que tenien el poder de decidir.
35 anys després, la sensació que té la generació anterior i aquesta és que varem sortir del foc per caure a les brases. Vivim en un estat on el Cap no es pot triar democràticament, i on la classe política s’ha convertit en una oligarquia al servei dels seus propis interessos econòmics. I aquesta oligarquia ens ha segrestat la democràcia. La sensació és que anem relativament sovint a les urnes, però els resultats són el de menys: res canvia, tot és immutable. Els polítics fan i desfan durant quatre anys, no ens demanen la opinió de res, i només tornen a reclamar la nostra atenció quan s’acosten les següents eleccions.
Per això, per algú com jo que creu en la democràcia directa i participativa, un referèndum és la millor manera de demanar a la gent el seu parer. No només sobre la independència o no de Catalunya, sinó sobre moltes altres coses: la inviolabilitat de la Constitució, el paper de la monarquia, el paper del senat i les autonomies, etc. Ens calen més referèndums, i ens cal un govern que hi cregui. Per tant, jo avui aniré a votar al referèndum sobre la independència. Perquè, per una vegada, algú m’ha demanat la opinió.
P.d. No me’n puc estar de comentar-ho: el grup que cantava la cançó de la que parlo més amunt es deia Vino Tinto. Sense comentaris…
“Perquè, per una vegada, algú m’ha demanat la opinió.”
Clar perqué com a Catalunya MAAAi es va fer cap referéndum per l’Estatut o la COnstitució amb una participació infinitament superior a la vostre patotxada irrisória, oi?
Abans de tot, benvingut i gràcies pel comentari (el primer que no ve de la familia).
I ara, anem a pams: m’has posat els exemples dels referèndums de l’estatut i la Constitució. Per ser fidels a la història, potser també hauríem de mentar el referèndum de la Otan i el de la Constitució Europea. Així que, tècnicament, sí que m’han demanat la opinió aquests darrers anys. Clar que convindràs amb mi que quatre o cinc cops en trenta-cinc anys no deixa de ser una mica, diguem-ne, patètic (a més, en dos d’ells no vaig poder votar per no tenir l’edat, però això em passa per ser massa jove, you know).
Em fa gràcia que consideris una “patotxada irrisòria” (amb accent obert, clar) aquest simulacre de referèndum, que diria la Consellera Tura. Jo considero que ja era hora que la societat civil prengués cartes en un assumpte del qual els polítics se n’omplen la boca però mai en surt res en ferm (ERC considera la independència un must del seu programa, però en aquests darrers anys han actuat poc en aquest sentit). Suposo que deus ser d’aquells que considera que l’statu quo existent ja està bé, i que no cal canviar-ho. O potser sí que cal canviar-ho però d’una manera més contundent (revolució armada?).
No sé, espero que em treguis de dubtes. És estimulant trobar algú amb qui compartir punts de vista divergents. Per cert, el teu bloc està força bé, l’aniré seguint amb interès.
Salut!
[…] This post was mentioned on Twitter by Enric Pineda. Enric Pineda said: Per què aniré a votar aquest 25A? (entrada al blog): http://wp.me/pifUf-2h […]