Hi havia una pel·lícula d’en Richard Pryor que es deia “El gran despilfarro“, on aquest humorista interpretava a un senyor normal i corrent que de cop i volta tenia l’oportunitat d’heretar 300 milions de dòlars. Només havia de fer una cosa abans: gastar-se 30 milions en un mes; això sí, no podia comprar-se res per ell, ni podia gastar-se els diners en coses per al seu profit personal. Així doncs s’havia d’imaginar maneres de polir-se els diners sense rebre res a canvi, i una de les coses que se li passen pel cap és crear una gran campanya mediàtica per demanar el vot cap a cap dels candidats que es presenten en aquell moment a l’alcaldia de nova York. La peli en sí és força tonta, però aquesta escena em va quedar gravada a la ment.
Ara vivim una època de crisi de confiança en la classe política, diuen. Resulta que els polítics han descobert que no ens cauen bé, que no ens agraden, que semblen tots iguals, i que per molt que vulguin fer i desfer (campanyes agressives, campanyes amables, campanyes a internet) aquesta imatge no canvia. I no els falta raó. Almenys als sis caps dels sis grups parlamentaris actuals.
Això sí, les coses clares: la culpa és nostra. portem a la vora 30 anys votant sempre als mateixos. Com va dir el ninotaire Manel Fontdevila, “llogaríeu un altre cop un paleta que triga en fer la feina, us cobra una pasta i a més la fa malament?”. Oi que no? Jo tampoc. Així doncs, ha arribat el moment de fer un canvi, però no el canvi real que diuen uns (PSC) ni el canvi que volen els altres (CiU). Jo dic un canvi més profund. No voteu a cap dels anteriors.
Ja sé que pot sonar radical, però penseu-hi una mica: qui necessita votar a un partit de centre-dreta com CiU quan té com a alternativa partits com Democràcia Social o Alternativa de Govern? No em direu que una possible coalició entre Josep Miró i Ardèvol i Montserrat Nebrera no seria engrescadora per al votant més conservador de CiU (i per uns quants del PP també). Si no et convenç el rotllo liberal i ets més del rotllo catalanista (o més aviat independentista) tens un munt d’alternatives ben bones a ERC: Solidaritat Catalana per la Independència, Reagrupament Independentista, Estat Català o la Crida per la Terra són bones opcions de cara a aconseguir la independència.
D’esquerres i compromès? Desencantat amb la política de ICV-EUiA i confós amb la deriva dretana del PSC? Per tu també hi ha opcions: Els Verds de tota la vida, o si no pots optar per Des de Baix, d’esquerres i anticapitalistes, o el Partit Republicà d’Esquerra. I si no ets nacionalista? Tranquil, que C’s no és la teva única opció. Has pensat en votar a Unión, Progreso y Democracia?
I si cap d’aquestes opcions et sembla prou vàlida, encara en tens més. Preocupat per la inmigració? Segur que els de Plataforma per Catalunya, Partit per Catalunya i el Movimiento Social Republicano s’ajusten al que estàs buscant. I si estàs a la banda contrària, la candidatura del Partido Castellano – Culturas de Cataluña (tots els candidats son inmigrants de diverses procedències) t’escau. Preocupat per l’accés lliure a la informació? Cap dels grans se’n preocuparà, però el Partit Pirata sí. Penses que la prohibició dels braus és només el primer pas? El teu vot ha d’anar al Partit Antitaurí Contra el Maltractament Animal…
I podria seguir, me’n deixo molts i no vull allargar-me gaire. Només us demano que reflexioneu: si doneu el vostre vot a qualsevol d’aquestes candidatures (o a d’altres que aniran apareixent al llarg del temps) fareu que la vella partitocràcia acabi caient pel seu propi pes, i els 6 partits que hi ha ara hauran de començar a replantejar-se moltes, moltíssimes coses.
Recordeu, feu el que feu, a cap dels anteriors. Vale?
