En defensa del tren

Una de les primeres converses que tinc amb algú quan l’estic començant a conèixer està relacionada amb on visc i on treballo. És normal que quan menciono que visc a Girona i treballo a Barcelona, la persona que hi ha al meu davant em faci la pregunta del milió: i vas i vens cada dia?

I és normal: en aquest país sembla que desplaçar-se més de 20 kilòmetres per anar a treballar és com marxar a Escandinàvia. Molts barcelonins, acostumats a viure a la capital i desplaçar-se com a molt lluny a ciutats de la corona metropolitana consideren que fer 100 kilòmetres diaris és poc més que suïcida. I els de Girona, acostumats a desplaçaments similars, acostumen a preguntar si no em plantejo buscar-me una feina més a prop. I no, no m’ho plantejo, perquè afortunadament la feina on estic és prou agradable com per llevar-me dues hores abans que els meus companys per anar a treballar.

Una altra pregunta que em fa la gent, just després de mencionar que vaig en tren a la feina, és si no em plantejo anar-hi en cotxe. I és una pregunta lògica: a Girona el transport públic és just tirant a deficitari, i tot i que s’han fet iniciatives per millorar-ne la qualitat (la nova distribució per zones del transport públic per carretera n’és un primer pas) no deixa de ser insuficient, obligant a la gent a haver d’agafar el cotxe per pràcticament tots els seus desplaçaments. Tanmateix, jo sóc un fervent partidari del transport públic, i si tinc la possibilitat d’anar a un lloc en aquest tipus de transport hi aniré abans d’agafar el cotxe.

El preu de l’abonament mensual del tren és de 180 euros, aproximadament. Un munt de diners vist així, però força econòmic si ho comparem amb la perspectiva d’anar-hi en cotxe. Només amb la despesa mensual de gasolina ja s’amortitza el preu del bitllet mensual: tenint en compte que hauria de fer 200 kilòmetres diaris d’anar i tornar, amb un cotxe que consumeix una mitjana de 5 litres als 100, faria un consum de 10 litres diaris de gasolina, és a dir, un dipòsit al cap de la setmana que costa 60 euros omplir. Multiplicat per un mes estàndard de quatre setmanes em surt una despesa ineludible de 240 euros. I si a això hi afegim un pàrquing a Barcelona per aparcar-hi el cotxe, les reparacions i el cost dels peatges, al mes la despesa es podria elevar fins als 400 euros. I si parlem del temps invertit, tot i que sobre el paper el cotxe és més ràpid, cal tenir en compte que hauria d’entrar a Barcelona en el moment de major concentració de cotxes per kilòmetre de carretera, obligant-me a llevar-me pràcticament a la mateixa hora que ara mateix.

D’acord que em llevo aviat, d’acord que a l’hivern és una mica dur anar cap a l’estació quan encara és de nit, però penseu-hi: pujo a un tren que com a molt té una munió de rodalies al seu davant un cop passat Granollers, hi ha un maquinista que em du fins a Barcelona, i a més faig una mitjana de 40 minuts diaris d’exercici càrdio-vascular només amb els desplaçaments a peu entre les estacions i la feina o casa meva. Al tren puc fer un cop de cap (si la nit ha estat especialment dura), estudiar una mica de xinès, veure una pel·lícula, conversar amb amics que he fet en aquest mateix tren, o escriure entrades de bloc com aquesta mateixa. Si això no és qualitat de vida (o inversió en creixement personal) que m’expliquin què és.

Per tot això, i per altres raons (sostenibilitat ecològica, tradició històrica) jo dic: sí al tren! Sí al transport públic!