En el post anterior explicava les meves experiències a l’hora de passar de Windows a Mac (amb tots els avantatges i els pocs inconvenients que això suposa). Això sí, aquest no ha estat l’únic canvi de sistema operatiu que he fet darrerament: el meu portàtil fa córrer des de fa mesos un Ubuntu com una casa, i en aquest post explicaré com ha estat la meva experiència de passar de Windows a Ubuntu.
En primer lloc la primera sorpresa t’arriba quan poses el Live CD d’Ubuntu a la unitat de CD i reinicies l’ordinador. No n’estic gaire segur, però molt em temo que hi ha pocs sistemes operatius al mercat que et deixin provar-los abans per veure si s’ajusten al que necessites. En aquest sentit, Ubuntu es comporta com un campió: carrega una versió lleugera del sistema (però amb la interfície gràfica completa) i pots provar-lo fins que et decideixis a instal·lar-lo. I és aquí quan et trobes amb la segona sorpresa: el sistema et detecta altres sistemes operatius instal·lats i et dóna la possibilitat de mantenir-los. Un bon exemple de modèstia, tal i com jo ho veig.
Un cop instal·lat (jo ho vaig deixar dual, de manera que un cop instal·lat i reiniciat s’engega el Grub i em deixa triar entre Windows i Ubuntu) la primera impressió és molt bona: l’ordinador respon força ràpid, el sistema s’inicia com un llamp i sembla que tot funciona bé. Tanmateix, en el meu cas van començar a aparèixer problemes amb el WiFi i la pantalla que es van resoldre de forma ràpida tot dient-li a Ubuntu que busqués controladors per a aquests dos elements que no fossin lliures. Un cop baixats, ja tenia connexió WiFi i una resolució de pantalla decent.
Pel que fa al programari, la primera sorpresa és el nombre de programes que venen ja instal·lats, inclòs una suite completa d’ofimàtica (OpenOffice, tot i que a partir de la propera versió d’Ubuntu potser canvia a LibreOffice), un programa d’edició de pàgines web (Kompozer), programes de retoc fotogràfic, d’enregistrament d’àudio i vídeo, i una munió de jocs de lògica espatarrant. Instal·lar-se Ubuntu en un ordinador garanteix a l’usuari lúdic d’un ordinador hores de diversió. A banda d’això, el sistema incorpora un Centre de Programari on literalment podeu descarregar-vos centenars de nous programes, i tots gratuïts.
Tot i això, l’aspecte més críptic és la instal·lació de programes que no estan als repositoris oficials d’Ubuntu. Un repositori és un arxiu de programes, i Ubuntu en té tota una sèrie que emmagatzemen els programes suportats de forma oficial, però a vegades cal dir-li on en pot trobar més a base d’afegir nous repositoris. Tot i que a Internet es troben multitud de tutorials explicant-ho, i el mateix Centre de Programari ens ho permet fer, no deixa de ser quelcom complicat per un usuari novell. Tot i això, és més complicat provar d’instal·lar programes descarregats d’Internet, donat que molts cops s’ha de fer ús de la Consola del sistema (una cosa molt críptica si t’estàs iniciant en aquest món).
Hi ha altres coses destacables d’Ubuntu a simple vista (els clients de Twitter i xats que porta incorporats per defecte, el fet d’estar totalment traduït al català, que es pugui modificar l’aparença de tota la interfície de forma molt fàcil, etc.), però potser el més important és que és lliure, que és gratuït, i que de moment és lliure de virus al 99’99%. Una seguretat extra si ets un novell en el món de la informàtica. Espero els vostres comentaris si teniu dubtes o voleu més informació.
P.d. Aquest article va dedicat al Dr. Joan de Gràcia, @jdegra al Twitter, malalt de Linux i el software lliure, qui em va recordar que havia de fer aquest article després de parlar d’una cosa tan privativa com Mac.
