Aquest post surt d’una conversa entre Francesc Grau i un servidor mentre veiem la llista Twitter que he fet amb els comptes dels candidats a l’alcaldia de Girona
Amb l’inici de la campanya, tots els candidats a les alcaldies dels pobles i ciutats de Catalunya treuen les seves millors armes per convèncer al seu electorat de que els escullin per governar-los durant els propers quatre anys. Darrerament, a banda de la tasca de fer actes socials o deixar-se veure en espais públics, molts d’ells han entrat a les xarxes socials, dirigits per els seus equips de campanya, els propis i els del partit.
Malauradament, és molt normal (de fet, és la norma general) que tots els perfils que s’obre un candidat a Facebook, Twitter, Youtube o Flickr tinguin una vida si més no efímera. I en el cas de Twitter, a banda d’efímera és molt poc productiva. Moltes vegades el fet de crear-se un compte en aquesta xarxa social no implica entendre’n els mecanismes interns, ni tampoc fer-lo servir per res més que no sigui un altaveu de posts al seu bloc o activitats al seu perfil de Facebook. Són comptes de Twitter zombies: sense una persona al darrera, sense interacció, sense vida.
Algú hauria de dir als candidats que obrir-se un compte a Twitter significa acceptar comentaris i preguntes d’altres usuaris. Significa participar en debats, compartir quelcom més que la simple acció política, fomentar la participació en campanya… en definitiva, comunicar-se amb els conciutadans, amb els futurs votants, d’una manera més humana.
No m’agraden els comptes plens d’enllaços acurtats de Facebook o Youtube. No m’agraden les piulades escanyades de WordPress o Flickr. M’agradaria veure candidats fent fotos amb Blackberries i comentant-les via Twitpic, donant a conèixer els punts del seu programa a través de la xarxa, fent debats improvisats amb votants i no votants. Potser així, la campanya electoral guanyaria en humanitat.
