Ha estat arribar al poder el Partit Popular i tramitar-se de forma ultrarràpida la famosa Llei Sinde (que alguns comencen a anomenar també Llei Wert, en honor al flamant nou ministre de l’àrea que gestiona cultura). Aquesta llei arriba el mateix temps que la llei SOPA, una llei nord-americana amb un acrònim graciós que té el mateix objectiu que la Disposició Addicional Segona de la Llei d’Economia Sostenible espanyola: implantar un sistema de control de continguts a Internet, el que vindria a ser censura.
Explicat de forma ràpida vindria a ser el següent: a partir d’ara, qualsevol persona o empresa que posi a la seva pàgina web un enllaç cap a un contingut protegit per drets d’autor i no en tingui els drets serà “animat” a retirar aquest enllaç o li tancaran la pàgina fins que ho tregui. I qui diu enllaç també diu imatge amb copyright, cita d’un article de diari, lletra d’una cançó, etc. Si la pàgina no està allotjada en un servidor que estigui a Espanya, la llei preveu obligar a les empreses que ofereixen internet a Espanya a bloquejar l’accés a aquesta pàgina. A Espanya aquest procés pot durar uns cinc dies, més o menys. Als EEUU és instantani.
I aquí és quan un pensa: “bé, jo a la meva pàgina web no hi tinc res linkat, això es fa per tancar les pàgines d’enllaços a pel·lícules i música que hi ha per internet. No tinc per què patir”. Bé, sí i no. Malauradament, la llei està feta d’una manera tan general que, ben aplicada, afecta a qualsevol pàgina web, des de les més petites com el meu bloc, fins a grans serveis com Facebook, Google o Twitter. Us poso un quants exemples:
- Trobes una notícia interessant a la web de El Mundo i la comparteixes via Twitter o Facebook posant el títol de la mateixa. Segons les normes d’ús de la web de El Mundo, això és violar la llei de Propietat Intel·lectual. Hauries de treure l’enllaç, o el Ministeri bloquejaria l’accés a Facebook o Twitter des d’Espanya.
- Arribes emocionat/ada d’un concert de Love of Lesbian (o Manel, o Camilo Sesto), i penges a Youtube un vídeo de la teva colla cantant una cançó d’ells en plan fans entregats. La cançó té copyright, de manera que hauries de treure el vídeo o el Ministeri bloqueja l’accés a Youtube. A més, al teu bloc has citat quatre versos d’una de les seves cançons en plan fan. Endevines la conseqüència?
- Els reis t’han portat un llibre molt xulo. Fas una foto de la portada i la penges a Instagram. Ai, que crec que la portada (com tota la resta del llibre) té copyright… ops, Instagram out a Espanya.
A més aquesta llei té una trampa ben amagada: si tu no accedeixes a treure els continguts protegits de la teva pàgina, tècnicament estàs cometent un delicte, i si fins ara en tot el procés no havia aparegut un jutge ara sí que podria aparèixer. Però en cas que decideixis treure el link de la teva pàgina o perfil social, la llei s’interpretarà com que acceptes que havies comès un delicte, i per tant també se’t podrà jutjar. Fot por, eh?
A partir d’aquí tenim dues opcions: o ho acceptem, abaixem el cap, i convertim Internet en una altre TV, o ens rebel·lem. Si decidiu la segona opció, podeu seguir el manual de desobediència civil digital que han publicat la gent de Hacktivistas. També podeu donar ressò a l’article de Kurioso sobre les fonts d’informació susceptibles de ser tancades en breu segons la llei (i alternatives disponibles). O podeu explicar què passa a casa, a l’escola, al bar… tots en podem ser víctimes en un moment o altre, no ho oblideu pas.
Un últim apunt, aquest més polític: els pares d’aquesta llei son el PP, el PSOE i CiU. Penseu-vos-ho abans de tornar a abstenir-vos a les properes eleccions generals.
