Aquest post va dedicat a l’Anna Amat (@annapistu), que em va inspirar a través d’una conversa via Twitter. També a l’Anaïs (@rainfallsdown), la Sandra (@sandraarolas), la Berta (@tonacreus), la Jara (@jaraec), la Sara (@tietasara) i en Josep (@pepcerda) per les seves aportacions encertades.
L’altre dia, i com cada tarda de feiner, al meu timeline de Twitter es discutia sobre la telesèrie “La Riera” que emet TV3 per les tardes. Com que jo no la veig ni la segueixo, llegia els comentaris en diagonal, fins que arrel d’una escena en què una noia semblava que s’entenia sexualment amb dos nois alhora va començar un debat sobre si feia o no ben fet. El debat va agafar embranzida quan una de les noies que ho comentava (l’Anna) deia que allò no podia ser normal, que fotre dos “polvos” en un sol dia amb dues persones diferents no podia ser normal. I mentres unes defensaven el dret a poder fer l’amor amb qui es vulgui sense normes ni la necessitat de lligams emocionals, les rèpliques en favor de la moderació i de la necessitat de “pair els ‘polvos'” es succeïen.
I aquí és on ve la meva reflexió: ben mirat, la normalitat és només una sensació, producte de la necessitat que tenim com a humans de confiar en alguna cosa immutable, perenne. En aquest sentit la moral (i sobretot la moral religiosa) han fet bé la seva feina, i en alguns àmbits ha instal·lat mecanismes mentals que fan que hi hagi coses que no veiem normals només perquè la majoria no ho fa.
Però si ho mirem amb perspectiva històrica, coses que fa 1000 anys semblaven del tot normals (com que l’amo feudal pogués gitar-se amb la núvia d’un casament abans que el propi espòs) ara ens semblen anormals, per no dir aberrants. I no cal anar tan lluny: fa 50 anys l’homosexualitat era quelcom anormal, més aviat una malaltia.
Què és normal en el sexe? I en l’amor? I en la nostra vida quotidiana? No crec que hi hagi res que, objectivament parlant, es pugui classificar com a normal, sobretot si té a veure amb les interaccions humanes (accepto que sigui normal coses com la gravetat, els moviments planetaris, el magnetisme dels imants o les estacions, tot i que aquestes darreres van molt boges últimament). No veig necessari definir res com a normal quan no sabem si a l’endemà ho seguirà sent. Deixem’ho com una decisió de la majoria i punt.
Si no, amb aquest plantejament, normal seria veure Sálvame, xalar amb La Roja i votar al Partit Popular. I vosaltres, què en penseu?
No hi estic gens d’acord.. Precisament la normalitat és normalitat perquè és majoria. O sigui, que la majoria marca el que és normal i el que no, són pràcticament sinònims.. Per mi, si és normal o no vol dir si ho puc seguir fent o no, i si les meves amigues o la gent a qui ho expliqui ho veuran bé o em mataran. I trobo molt i molt i molt bèstia que dieu que el que es fa per excel·lència són dos polvos cada dia.
Precisament, Anna, el que diu l’Enric no és que el normal sigui fer dos polvos, sinó que no ho hem de trobar anormal perquè la gran majoria no ho faci (o no digui que ho fa).
Estic totalment d’acord amb l’Enric, tot el que dius es redueix al final en el típic i tòpic “i si tots els altres es llencen per un barranc, tu també t’hi llençaràs?”
No, però es convertirà en una cosa normal. Normalitat implica majoria de gent fent una mateixa cosa.
Ni majoria implica normalitat ni normalitat implica majoria. Jo trobo del tot normal que algú es compri un cotxe de color verd, però no ho fa la majoria. És totalment normal que algú mengi iogurt de coco, però no ho fa la majoria. És totalment normal que algú es senti atret per una persona del seu mateix sexe, però no ho fa la majoria.
Per tant, que una persona tingui relacions sexuals amb dues persones diferents el mateix dia pot ser normal (et semblarà bé o malament, però normal ho pot ser tranquil·lament), però no vol dir que ho hagi de fer la majoria. Cadascú és lliure de fer el que vulgui i no ha d’estar obligat a fer quelcom perquè la resta de gent ho fa, o viceversa.
M’agrada, Enric, el debat que encetes, hi estic plenament d’acord.
“Normal” trobo que és un terme que vol dir ben bé poca cosa, i que engloba connotacions i adjectius com natural, correcte, incorrecte, adequat, acceptable… És un adjectiu que sovint designa una cosa que es dóna per bona i correcta perquè la fa la majoria, però trobo que amb això ens quedem una mica curts.
Podríem dir que la normalitat d’una cosa o situació depèn del context, en el sentit ampli? potser és “completament normal” fer un polvo amb 2 o 3 senyors alhora, en una peli porno o en una sèrie en la que l’objectiu sigui el d’excitar l’espectador o fer marro; potser em sembla “menys normal” a mi, tenir relacions amb 3 persones, perquè en el meu context de família i amistat no ho fem… i potser al meu veí del replà li sembla “molt normal” tenir sexe amb més d’una persona alhora, perquè li agrada i no hi veu cap mal, i per tant, ell ho entén dins de la seva vida com una cosa “natural”.
Des del meu punt de vista, la paraula “normal” és bastant absurda, i la incloc dins de la categoria del “bonic” i “això de diseny”.
El tema de sexe i el que és normal i no ens donaria per hores. Al final jo clamo per l’amor lliure, que cadascú faci el que vulgui dintre del marc del respecte per l’altri. Mai sabràs el que fa el company del costat, probablement un home que porta 30 anys casat amb la seva dona tingui 3 nòvies al mateix temps i mantingui relacions sexuals amb 3 més, i potser la noia que saps que és una mica pilingui està enamorada d’algú i només vol tenir relacions amb ell mentre va explicant mil històries d’amor que mai ha viscut… I si la societat, d’una p*** vegada per totes, deixa que la gent faci el que vulgui i amb qui vulgui? 🙂 Una abraçada Enric. Gran post.
Una apreciació només. Això del dret de pernada del senyor feudal podria ser una manipulació històrica com tantes altres n’hi ha hagut. Sembla que uns historiadors britànics van ser finançats per documentar aquest dret medieval per justificar la pràctica després de la revolució industrial exercida pels amos de la fàbrica.