Sóc conscient que amb la pregunta que acabo de fer puc generar un debat força encès. Hi ha poques coses que alterin la pau del nostre petit país que qüestionar la llengua o la identitat nacional. Però abans de generar una batalla de flames als comentaris, deixeu-me que m’expliqui.
Com ja deveu saber, des de fa temps hi ha una campanya per aconseguir la oficialitat del català a la Unió Europea, amb arguments com el nombre de parlants a dins del territori lingüístic o el seu pes a Internet (penseu, per exemple, que la Vikipèdia és una de les poques en ser considerades perfectes). Per contra, els detractors (que ja podeu imaginar que són els de sempre) treuen bàsicament dos arguments: que el català no és oficial a cap Estat de la Unió (damn Andorra!), i que els costos d’incorporar un nou idioma a la Unió significa una despesa brutal en traductors, redactors i altres treballadors relacionats amb adaptar al català tot allò que genera la UE.
Deixant l’argument de la oficialitat de l’idioma, centrem-nos en els costos: incorporar el català és un trasbals, però incorporar el croat (Croàcia és membre de la Unió Europea des de l’u de juliol de 2013) no es discuteix. I entenc que els costos són els mateixos: penseu que per exemple cal buscar traductors del croat a cadascuna de les llengües oficials de la Unió, no fóra cas que els MEP croats no entenguessin als espanyols quan aquests s’entestin en fer servir el castellà. I ara a la UE hi ha prop de 25 llengües oficials. Feu comptes.
Afortunadament, no totes les llengües es consideren llengües de treball. Aquestes són tres: l’alemany, el francès i l’anglès. És a dir, que anglesos, francesos i alemanys ( a més de tots aquells que tinguin aquestes llengües com a nadiues, com irlandesos o maltencs) no han de fer cap esforç per aprendre un nou idioma, cosa que la resta sí han de fer.
Per tant, el meu argument (reformulat) és el següent: Cal que el català, o qualsevol altra llengua nacional dels estats membres, sigui oficial o llengua de treball a la UE? Si se suposa que la Unió Europea es basa en la igualtat, no és injust que hi hagi membres que no hagin de fer cap esforç per aprendre un idioma i la gran majoria sí? No seria més just adoptar un idioma comú que no fos de cap nació i que no posés alguns membres en avantatge sobre els altres?
Aquí és on entra en joc l’esperanto. Com a llengua artificial amb un evident caràcter internacionalista, seria una bona opció per a ser escollida com a llengua de treball comuna entre els membres de la Unió Europea. Al no ser la llengua nacional de cap país, no tindria afegida la càrrega cultural de cap país membre. A banda d’això, el fet de ser una llengua basada per igual en les llengües romàniques, anglosaxones i eslaves, no se’m passa pel cap un element més cohesionador que aquest. I al no ser la llengua oficial de cap estat (i sense tenir-ne cap intenció), tots els membres de la UE estarien en igualtat de condicions.
Això ho dic jo? No, ja hi ha un informe enviat a la Comissió Europea pel professor François Grin, anomenat (com no) Informe Grin, que defensa que en un escenari d’adopció de l’Esperanto l’estalvi seria de prop de 22.500 milions d’euros. És com per pensar-s’ho, no?
I vosaltres, què en penseu? Kion vi opinias?
