Començava aquesta setmana amb una notícia d’aquelles que fa fredar: a partir de l’u d’octubre s’aplicarà un copagament a una sèrie de medicaments administrats a l’hospital per a pacients no hospitalitzats. Entre ells, molts dels que es fan servir per tractar diversos tipus de tumors com els de pit, cervell o pròstata. En la seva particular croada per acabar amb els serveis bàsics, el govern del Partit Popular condemna a ciutadans que estan passant per una situació difícil a contraure una sèrie de deutes que, en alguns casos, dubto que siguin capaços d’assumir (i per no embolicar-me més, no parlaré de la rebaixa en la duresa de la Llei Antitabac que demanen a Madrid)
A banda d’això, aquesta mateixa setmana operaven al rei espanyol de maluc. Com sempre, hi ha hagut la clàssica claca mediàtica (fins i tot provinent de diaris progressistes) interessant-se per la salut del monarca. I s’ha reobert el debat sobre si calia o no que el rei fes venir un metge des dels Estats Units per fer aquesta intervenció, o si era necessari que s’operés a un hospital públic i no a un de privat.
I just quan m’esperava un torn de preguntes a Ana Mato referents al tema del copagament, em trobo que la diputada per Girona (i per tant, representant meva) Teresa Jordà (ERC) es despenja amb aquesta pregunta dirigida a la ministra Ana Mato:
El que faltava: demanar al govern que normalitzi la bruixeria i les paraciències per provar d’abaratir el cost del tractament reial. De debò aquest era el tema que calia tocar? Realment calia ignorar una mesura, que molt probablement obri la porta a noves i més ferotges mesures contra l’estat del benestar, en favor de la necessitat o no de regular aquest tipus de tractaments, l’efectivitat dels quals és comparable al placebo (per exemple en el cas d’una de les teràpies defensades per la Sra. Jordà, l’homeopatia)?
Siguem seriosos. Com bé apuntava Susana Quadrado a La Vanguardia avui mateix (article només per a subscriptors, ho sento), de ben segur que la mesura del copagament en farmacologia hospitalària no ha estat idea de la ministra (ella prou feina té a saber de què li parlen a les reunions) sinó més aviat de tot el grupet de dirigents de l’antic Insalud que encara mantenen molt de poder. Però ella se l’ha fet seva, i ha anat al Congrés a defensar-la i a anunciar la seva aplicació sí o sí. I quan el que calia era treure-li els colors per voler aprovar una mesura que va en contra dels drets fonamentals (com és el de l’accés sense restriccions als tractaments mèdics), no es pot sortir per la tangent i demanar la regulació d’allò que a Castella en diuen supercherías. I tan greu és que una diputada ho proposi com que una ministra sense coneixement prometi estudiar-ho.
Parafrasejant a Gandalf el Gris, “quan van abandonar el Congrés i la ministra la raó per la bogeria?”.
