Aquesta és la típica anècdota que sempre explico quan algú treu el tema de la nevada del 2010, així que per celebrar que aquest any es conmemora el cinquè aniversari, què menys que compartir-la amb vosaltres, no?
Aquell dilluns 8 de març de 2010 havia començat per mi com cada dia laborable des de que sóc pare: dormint relativament poc. Vaig agafar el tren en direcció a Barcelona, bo i agafant el paraigües perquè havia sentit al temps que hi havia possibilitats serioses de que plogués o fins i tot nevés a cotes realment baixes a Barcelona. “No ha nevat en anys a Barcelona, però m’enduc el paraigües per si plou”, vaig pensar.
Cap als volts de mig matí, a Barcelona ja plovia. Cap a migdia, començaven a caure les primeres volves de neu barrejades amb la pluja. I sí que era cert que començava a fer més fred del normal, però vaja, com que el temps està tan boig en aquests darrers anys, vaig pensar que sort que havia dut el paraigües, i que com a molt em mullaria els peus.
Me’n vaig a dinar amb els companys de feina a l’Hospital (llavors, encara no ens ho havien retallat). Tot sortint de dinar, me’n vaig amb dues companyes de feina a fer un cafè, i en aquell moment em truca la meva dona i em diu:
– “Enric, estigues tranquil, la nena i jo estem a casa de la meva mare. Tu vine quan puguis”.
I jo per dins vaig pensar: “Ja estic prou tranquil. Total, estan caient quatre volves que no agafaran”. Les meves companyes em suggereixen que agafi les meves coses i que me’n vagi cap a casa. I en aquell moment prenc una decisió que canviaria el meu destí aquell dia.
“Sabeu? Quan m’acabi el tallat ja baixaré cap a Clot”.
Dit i fet. M’acabo el meu talladet, agafo “el portante” i me’n vaig cap a l’estació del Clot caminant, com sempre faig. Mentre baixo pel carrer Rogent veig que la quantitat de neu que va caient cada cop és més important, tot i que segueixo pensant que no passarà d’allà, i que com a molt agafarà una mica i ja està. I vaig pensant en les meves coses fins que arribo a la cruïlla entre el Carrer Aragó i la Meridiana i prenc consciència de que la cosa va a més: no només la quantitat de neu és ja prou important com per que se m’acumuli al paraigües, sinó que a més els semàfors d’aquesta cruïlla han deixat de funcionar. La cruilla de dos dels carrers més importants de Barcelona, en el caos perquè la senyalització no funciona.
“Mal asunto”, penso, mentre baixo els graons cap a l’estació.
Un cop a dins, me’n vaig cap al control d’accés, pico el meu bitllet i baixo a l’andana de la via dos. Agafo el telèfon i provo de connectar-me a Twitter, on alguns dels meus amics desvirtualitzats de feia poc estaven en el tren que suposadament havia d’haver agafat. I és en aquell moment quan comença la paranoia: tuits en els que explicaven que s’havien quedat aturats aproximadament a l’alçada de Sant Celoni enmig d’un temporal de neu com feia anys que no havien vist, uns altres aturats a poca distància de l’estació de Girona, gent que comentava llavors que el servei de Rodalies era un caos… Les andanes s’omplien de rumors i de trucades telefòniques a parents per avisar de que no podien assegurar que arribarien bé a casa. I la megafonia que anava avisant que, per causes meteorològiques adverses, els trens patien retards.
Poc després ja no patien retards. Directament ja no funcionaven. Sort que no havia d’agafar, la neu.
Dins el meu cap jo només pensava com arribar a casa. El meu segon pensament va ser agafar un autobús, però no sabia ni horaris ni des d’on sortien. Després de parlar amb alguns usuaris afectats al Clot, determinem que el servei d’autobusos tampoc funciona. Descartada la idea d’anar a Premià, perquè els Rodalies tampoc funcionaven, només em queda la carta de la meva germana, que vivia a Barcelona.
“Eli, em puc quedar a casa teva aquesta nit?”
Afortunadament, el metro sí que funciona. Prenc la línia vermella fins a Urgell, i quan surto al carrer, em trobo un espectacle dantesc: la vorera amb dos pams de neu, Barcelona col·lapsada i jo amb unes sabatilles (sneakers) amb una sola ben poc preparada per la neu. Caminant com un Chiquito qualsevol arribo a casa de la meva germana. Un cop allà, va ser una nit de tele, d’imatges sortides de “El día de mañana” amb pobles colgats per la neu i gent atrapada a les carreteres, i de provatures de trucar a casa la sogra amb unes línies telefòniques també col·lapsades. Finalment, després de 20 intents, parlo amb la família i els dic que aquella nit no dormo a casa.
L’endemà al matí ja no nevava, però a la ràdio i a la tele i pel carrer no es parlava d’una altra cosa. Un cop a la feina, els meus companys m’animaven a que provés de pujar a casa i que, un cop allà, no en sortís fins que no tingués la certesa de que no em passaria res si agafava un tren. Amb una xarxa ferroviària encara inutilitzada, vaig acabar agafant un autobús (que anava ple de gent que habitualment agafa el tren) camí de Girona, i no vaig baixar a Barcelona fins el dijous següent.
La resta, com se sol dir, ja és història. Si no m’hagués pres aquell cafè, hagués acabant dormint amb la resta de passatgers d’aquell MD que sortia a les 14:28 de Clot, al terra del Poliesportiu de Sant Celoni, buscant un carregador de mòbil mentre m’escalfava amb una Sopinstant de Gallina Blanca.
Gràcies, talladet.
