Els espanyols de pro, aquells que s’emocionen amb els símbols nacionals i els ensenyen cada dos per tres, estan d’enhorabona: ha tornat a ser trending topic una lletra escrita per a la Marcha Granadera, l’himne oficial del Regne d’Espanya. Un dels dos únics himnes en tot el món que no tenen lletra (l’altre és Bòsnia). La lletra l’ha escrita Marta Sánchez, antiga icona sexual del pop més ensucrat dels anys 80 i digna competidora de Sabrina o Samantha Fox, que alguns s’han afanyat a recordar com aquella noieta que, juntament amb dues ballarines, va anar a animar amb un concert l’estada dels militars espanyols a la Guerra de l’Iraq.
Però anàlisis a banda, que un himne tingui lletra o no és crucial quan el que vols és enfortir aquell sentiment de pertinença a un grup. Poder cantar una cançó tots junts que tingui una lletra més elaborada que un quants lololo seguint la melodia, té un efecte catalitzador en les persones que fa que, de cop i volta, ens sentim més units que mai — i si ho reguem amb unes cerveses i un espectacle esportiu, ja ho tenim gairebé tot fet.
Per això, els himnes amb lletra són més macos, i per això la fal·lera espanyola de posar-hi una lletra a un himne que, personalment, ja trobo força lleig per sí sol. Per això us poso jo aquí els meus deu himnes nacionals preferits amb lletra, perquè veieu com de bé s’ajunten, i perquè necessitava una excusa per escriure sobre un tema que, normalment, no surt en una conversa normal. Comencem!
Número 10 – Kimigayo (君が代 – Japó)
Comencem amb l’himne més curt de tots, no dura més d’un minut, i segurament és el menys festiu de tots. és escoltar-lo i que de cop i volta et vinguin imatges estereotipades del Japó com un flaix al cap. Normal, si es tracta d’un poema del segle XII, no?
Número 9 – Wilhelmus (Guillem – Països Baixos)
L’himne d’allò que anomenem malament Holanda és el més vell d’Europa, i a banda de tenir una bona melodia (que en aquesta versió que us poso va pujant i pujant), menciona al rei espanyol en un dels seus versos. El menciona per alguna cosa bona? No si ens atenem a l’història: el menciona per dir que en Guillem era lleial al rei espanyol al segle XVI, malgrat les barbaritats i genocidis dels governadors espanyols en aquella zona.
Número 8 – הַתִּקְוָה (Hatikva – L’esperança – Israel)
Aquest himne fa plorar. Aquesta melodia en base menor, tan característica de les composicions del mig orient, es barreja aquí amb el sentiment que evoca de record de les penúries del poble d’Israel. Un himne melancòlic per una nació melancòlica a vegades.
Número 7 – God defend New Zealand (Nova Zelanda)
Hi ha països que no només tenen lletra al seu himne, sinó que a més fan oficial la lletra en els diversos idiomes oficials del país, i Nova Zelanda és el primer exemple que poso. La primera part està escrita en Maorí, i la segona en anglès. I en els dos queda força bé!
Número 6 – Nkosi Sikelel’ iAfrika (Déu beneeixi Àfrica – Sud-àfrica)
He dit himnes en diversos idiomes? Doncs Sud-àfrica s’emporta la palma! La versió oficial del seu himne és la barreja de dos himnes: el primer està escrit en Xhosa, Zulú i Sotho, mentre que el segon (Die Stem van Suid-Afrika – La crida de Sud-àfrica) està escrit en Afrikaans i Anglès. I aquests cinc idiomes només són cinc dels 11 oficials d’aquest país!
Número 5 – Du gamla du fria (Tu, vella i lliure – Suècia)
Un himne prou ric en harmonies com per permetre una certa flexibilitat a l’hora de cantar-lo. I un exemple de que, al tenir lletra, es pot versionar de moltes maneres. Jo aquí us en poso una versió formal, però si voleu quedar-vos parats, escolteu la versió que en va fer Zlatan Ibrahimovic.
Número 4 – Mazurek Dąbrowskiego (La marxa de Dabrowski – Polònia)
L’himne polonès és estranyament alegre, tenint en compte que com a nació les han passat de tots colors: invasions, ocupacions, guerres cruentes i poblacions mermades. Compost a Itàlia per un soldat polonès que va anar a ajudar a Garibaldi, té una lletra punyent i amb referències gens amistoses a d’altres països com Suècia.
Número 3 – In Jerusalem (A Jerusalem – Anglaterra)
Si algú s’esperava aquí el “God save the Queen” (himne del Regne Unit), va errat: tot i que l’anteriorment mencionat és l’himne no oficial més conegut anglès (el Regne Unit no té un himne oficial), aquest també es fa servir, sobretot per les federacions angleses de rugbi i cricket, i està considerat l’himne no oficial d’Anglaterra. Pompós, amb referències místiques… ideal per cantar a missa i en un estadi!
Número 2 – Государственный гимн СССР (Gosudarstvenny Gimn SSSR – Himne Nacional de la URSS)
Aquest estava cantat: no hi ha himnes més elevadors de l’ànimi més cerimonials que un que es pot cantar igual de bé amb una balalaika i tres senyors russos, que amb una orquestra completa i un cor militar. És tan poderós, tan moving que la Federació Russa actual no ha tingut els pebrots de canviar-lo i només li han canviat la lletra. Tanmateix, jo aquí deixo la versió soviètica, la bona, la dels temps del Teló d’Acer:
Número 1 – The Star-Spangled Banner (La bandera de barres i estrelles – EEUU)
Si parlem d’himnes adaptables, mutables, versionats i repetits fins a la sacietat, l’americà és el rei. Tots l’hem sentit, i si sabem una mica d’anglès ens podem arribar a saber la lletra, però és que és brutal. I la versió que us deixo aquí et fa aixecar-te i dir God bless America.
Mencions honorables
Me n’he deixat alguns d’evidents, oi tant: l’alegria de l’himne italià, la solemnitat de l’himne canadenc o, per què no dir-ho, la pell de gallina que provoca una bona interpretació de l’himne de Catalunya. O fins i tot himnes que ja no sonen com el de la República Democràtica Alemanya. Però aquests deu són dels que més m’agraden, tant de lletra com de música.
Què us ha semblat la selecció? Quin posaríeu vosaltres? Deixeu les vostres opinions als comentaris!
