Corria l’any 1977 a Espanya. Després de 39 anys de dictadura franquista i de dos anys molt convulsos i incerts, a Espanya s’estava preparant l’esborrany del que acabaria sent la Constitució de 1978, la constitució “que nos dimos entre todos”. Aquella magna llei havia de servir com a llei fonamental d’un nou estat democràtic, però alhora havia de mantenir intactes certes “obvietats”, com la unitat de l’estat, la forma de monarquia (hereva del franquisme) i, entre d’altres coses, l’oficialitat de la llengua castellana a tot l’estat, a través d’un article, el tercer, que deia i diu el següent:
El castellano es la lengua española oficial del Estado. Todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho a usarla.
Aquest article és força definitori del pensament d’aquella època, i es pot interpretar de la manera següent: Espanya reconeix com a llengües espanyoles el castellà i la resta de llengües que es parlen dins del seu territori, però l’única que és oficial a la totalitat de l’estat és la castellana, i tota la població té, a banda del dret a fer-la servir, el deure d’aprendre-la.
El deure. Aquella paraula que denota obligatorietat.
Si has nascut a l’estat espanyol, i per atzar has anat a parar a una família que no té el castellà com a llengua materna, et relaciones amb una comunitat amb una llengua materna diferent del castellà, i el teu dia a dia es pot dur a terme en una llengua diferent a la que es parla a Valladolid (amb totes les cometes i parèntesis que vulguis posar) acabaràs essent bilingüe per pebrots, ja que el sistema educatiu i el propi Estat t’obligaran a saber la llengua materna dels habitants de Burgos o Zamora ja que és la llengua oficial. Per contra, si neixes a Toledo, Sevilla o Las Palmas de Gran Canaria i ets castellanoparlant, la teva llengua materna també serà l’oficial, i en el teu cas no tindràs l’obligació de saber un altre idioma diferent (bé, aprendràs l’anglès però a causa d’un altre tipus d’imposició). Llegint això, no li entra al lector d’aquest text la sensació de que les llengües espanyoles (entenent com a tals les llengües que es parlen en el territori estatal) no tenen la mateixa categoria entre elles, i que hi ha llengües de primera (bé, llengua) i llengües de segona o tercera? No pensa el viu lector que l’oficialitat li dóna a una llengua una importància / utilitat superior que no té?
Es podria haver fet això d’una altra manera? Oi tant que sí, però per això caldria fer un exercici utòpic que estic disposat a fer ara mateix.
Un exercici utòpic
Primer de tot caldria considerar totes les llengües parlades a Les Espanyes (que dirien els carlistes) com a iguals: castellà, català, èuscar, gallec, asturià, lleonès, extremeny, aranès, aragonès, etc. Aquest primer exercici ens obliga a veure totes les llengües amb el mateix nivell d’importància. Un cop fet això, es juga la carta de les autonomies: cada comunitat autònoma, a través del seu estatut d’autonomia, seria prou sobirana per decidir quin ha de ser la seva llengua, en base a criteris històrics o els que cregui convenients, però sense caure en el parany de l’oficialitat; una mica seguint l’exemple dels anglesos a Anglaterra (no al Regne Unit), on no hi ha idioma oficial però tot allò oficial està en anglès.
I arribats a aquest punt, vindria el moment de la veritat: escollir la llengua que faria servir tothom per comunicar-se entre tots.
Aquesta llengua hauria de ser neutra (no s’hauria de triar cap de les llengües ja parlades per no crear desnivells entre elles), hauria de ser fàcil d’aprendre i de forma ideal hauria d’estar dissenyada per funcionar com a tal, com a llengua auxiliar comuna. I no, no em refereixo a fer servir l’anglès, el francès o qualsevol altre llengua natural. Estic parlant, com no podria ser d’una altra manera, de l’esperanto.
Què aconseguim amb això? Doncs una nació multilíngüe, on els drets lingüístics de tots els parlants de les diferents llengües estatals estan assegurats, on no es creen falses jerarquies entre elles i on els seus habitants aprenen una llengua universal que afavoreix l’aprenentatge de més idiomes gràcies a la seva funció propedèutica. En definitiva, una situació on tothom hi guanya.
Malauradament, aquest pensament no té gaire futur en un estat com el sorgit arrel de la implantació del Règim del 78. Les estructures post-imperialistes castellanes, que tant van aprendre de l’absolutisme francès, segueixen concebent l’estat en base a una malaltissa centralitat madrilenya. I això afecta a la llengua, que podria haver esdevingut un tresor d’incalculable valor en un estat plurinacional de veritat, i que ha esdevingut un veritable maldecap des de fa més de 40 anys.
Corol·lari 1
En multitud de debats que he tingut per xarxes sobre aquest tema, sempre he pogut veure la mateixa por entre els “constitucionalistes moderats” que m’he anat trobant: la por a que el castellà perdi la seva condició de llengua oficial. Es pot arribar a entendre o a compoartir la idea d’una oficilitat compartida, però no el fet que cap llengua deixi de ser oficial.
Corol·lari 2
Aquest exercici utòpic d’una Espanya plurinacional de veritat es pot fer dins del marc de la República Catalana. Cal que Catalunya tingui un idioma oficial? Per què, malgrat que l’aranès és oficial, no s’ensenya a les escoles catalanes i continua sent el gran marginat? Cabria una república amb el català i l’aranès convivint en llibertat, i amb l’esperanto com a llengua comuna de tots?
