5 coses que m’agraden del rugbi

Per si algú encara no se n’ha enterat, aquest blog meu el faig servir per deixar anar les dèries que normalment explicaria als dinars i sopars amb gent, i per les quals acabaria sent odiat per ser pesat. I avui li ha tocat a una de les meves darreres dèries, una de ben esportiva: el rugbi.

Sempre havia tingut una mica el cuquet de veure un partit d’aquest esport, però per desgana o per manca de temps mai havia tingut l’ocasió. Afortunadament, a Sabadell hi ha un club relativament jove (8 anys) que disposa d’equips femenins, masculins i fins i tot una escoleta. I és clar, si em posen fàcil anar a veure un esport com aquest, doncs hi vaig.

I com és que m’agrada? Doncs entre altres coses, per cinc punts que us explicaré a continuació:

L’ambient de respecte dins i fora del camp

Una de les primeres coses que em xoca encara d’aquest esport és que, a diferència d’altres esports d’equip com el bàsquet o sobretot el futbol, hi ha un continu ambient de respecte cap a tothom dins i fora del camp. Els aficionats respecten els contraris, els jugadors miren de respectar-se entre ells i, sobretot, tothom respecta moltíssim la figura de l’àrbitre. Penseu que, en un esport tan físic com aquest, on no seria difícil trobar moments en què un jugador pugui perdre els nervis, està prohibit adreçar-se directament a l’àrbitre a excepció del capità, i aquest només ho pot fer si l’àrbitre li ho demana, i sempre tractant-lo de vostè.

Partits intensos i ràpids

A diferència del futbol americà, on per cada minut jugat podem dir que hi ha quatre minuts d’inacció, el rugbi amb prou feines té aturades del joc. I sembla mentida que sigui així en un esport on cada dos per tres el jugador que duu la pilota acaba a terra, normalment amb tres o quatre persones per sobre seu. De fet, les aturades del partit només es donen en cas de falta, lesió o conversió de punts, cosa que fa que, encara que sembli mentida, es tracti d’un esport prou dinàmic.

És un esport inclusiu

Sí, el rugbi és potser un dels esports més inclusius i que demana una major varietat de persones en els seus equips. Penseu en el futbol o en el bàsquet, esports en els que llevat d’algunes diferències la majoria de jugadors es poden considerar més o menys iguals. El rugbi, per altra banda, necessita gent grossa i forta per  les primeres línies (davanteres), gent de tamany mig i gran visió de joc per a les línies intermitges, i persones més aviat ràpides i finetes per a les posicions més endarrerides. Així, tinguis la forma que tinguis o sigui quina sigui la teva habilitat, segur que en un equip de rugbi tens un espai.

I si no, mira què diu aquest vídeo de Placant Barreres:

https://www.tiktok.com/@placantbarreres/video/7095713968534211845

Catalunya hi ha tingut pes específic

La Selecció Catalana de Rugbi (o com s’anomenen també, el XV de la Ginesta) és una selecció catalana que representa la Federació Catalana de Rugby, una federació que formà part del grup fundador de la Federació Internacional de Rugby Amateur l’any 1934. Poc després, el franquisme va eliminar la federació i la selecció, i no va ser fins després de la suposada restauració democràtica a Espanya que no es van restablir la federació i la selecció. ara bé, com sempre els poders fàctics esportius espanyols han blocat tots els intents de la Federació Catalana de tornar a competir amb totes les garanties a nivell internacional.

El tercer temps

I deixo pel final una gran tradició del món del rugbi: el tercer temps. Un cop acabat el partit, i després de les dutxes de rigor, és tradició que l’equip local convidi a unes cerveses o a un àpat a l’equip rival i a l’àrbitre, amb l’objectiu de comentar el partit que s’acaba de jugar. També es fan càntics dedicats als capitans dels dos equips, i en general és una mena de gran festa de companyonia i respecte entre tots els jugadors.

Així doncs, que no us estranyi que em veieu voltant per alguns camps del rugbi nostrat, donant suport a l’equip arlequinat del Sabadell RC i al rugbi català en general. Salut, cebes i rugbi!