La genètica és aquella arma de doble fulla que tan aviat et proporciona un físic envejable com una malaltia degenerativa. Però és el que ens lliga amb els nostres avantpassats, amb el nostre grup i, segons algunes persones, amb la teva nació. Però deixem-ho clar: la genètica és una loteria que s’activa en el moment en què un òvul és fecundat, i en moltes ocasions aquesta loteria no aporta els resultats que desitgem.
Amb això el cap, em resulta sorprenent la incansable idea que tenen algunes persones de tenir descendència que comparteixi part del seu llegat genètic. Per aconseguir això, que algunes persones veuen com un dret (i que jo personalment considero que no ho és, sinó més aviat un privilegi) el sistema capitalista els ofereix una gran quantitat d’opcions que, en molts casos, signifiquen esforços econòmics, físic i psicològics per a les persones que volen tenir un fill genèticament semblant a ells.
I jo dic: realment què és més important, que s’assembli als pares, o que tingui una vida plena, amb respecte i amor?
Tenir una criatura no et fa ser pare. Et fa ser pare cuidar-la, alimentar-la, assegurar que tingui les necessitats cobertes, estimar-la, educar-la, donar-li uns valors, etcètera. I això ho pots fer amb una criatura que sigui igual de rossa que tu, o amb una criatura d’una altra raça. La genètica no és un condicionant, la teva actitud sí.
I és per això que moviments com el que defensa la gestació subrogada (GS) em semblen poc ètics. En un món on hi ha moltíssimes criatures que moren degut a malalties i condicions insalubres a diari, arribar al punt de pagar a una dona perquè passi per una maternitat (amb tot el que implica a nivell físic i emocional) i després llevar-li el bebè que porta gestant durant nou mesos, em sembla moralment reprovable, així com mercantilitzar del procés de gestar una criatura. I tot per tenir un nen amb els teus gens. Per mi, això és una forma més d’explotació de les dones, i un altre dels tentacles del patriarcat que ha aconseguit convertir quelcom especial i empoderant per a les dones gestants en una simple transacció econòmica.
L’any 2005, Michael Bay dirigia “The Island”, una pel·lícula d’acció ambientada en una distòpia on una empresa creava clons de persones amb molts diners per poder-ne fer negoci. Si sabies que el teu cor fallaria, et trasplantaven el del clon. Si t’anaves a quedar cec, els ulls del clon et tornaven la vista. I sí, en una escena, una de les clons està embarassada, tot i que no sap que el nen que porta no serà seu, sinó de la persona que ha pagat una milionada perquè no volia passar pel procés del part.
Us deixo l’escena.
Uau! Penses igual que jo!
Mira, no se si ho saps, però jo no vull tenir fills.
Des de que tinc consciència mai he jugat amb nines com a mare ni m’he sentit dir: vull tenir nens. (Jo jugava amb les barbies a truscar XD).
Han anat pasant els anys i realment mai he tingut ni l’instint de mare ni afinitat amb els nens. De fet un nen plorant o xisclant em fa posar-me la pell de gallina.
Curiosament, degut a la experiència personal de cuidar de ma parella moribund amb càncer i tot el que em vaig entregar, va fer que ma germana em dongués l’apadrinament del meu nebot. Nen que en la seva edat de 0 a 3 anys he cuidat moltíssim i sense que ningú m’ensenyés com cuidar un bebé.
Però tot i això, no vull tenir fills ( ja veus, habilitats tinc).
Ara tinc 35, la gent em diu: oh, i si vols tenir? Mai es tard!
Perdoni, no em vull jugar la meva salut, benestar i integritat física a ser mare primerenca amb 35 i arriscar-me a entrar en un posible embaràs de risc. A més del que comportaría amb els anys patir la seva adolescència tinguent jo 50tacos. Ho sento.
I si arriba El Dia (si en majúscules, perquè sería tot un esdeveniment) que decidís ser mare; tinc clar que optaria per la adopció (procediment difícil i llarg, pero a fi de comptes, com tot el que volem i lluitem en aquesta vida ja ho és; trobo que una decisió i desig tan important i responsable ho val la pena).
Perquè la adopció? Perquè trobo que el món esta ple de nens de totes les edats que el que més volen i necessiten son uns pares i me la sua si tenen els meus gens o no. Perquè pare/mare et tornes quan amb el dia a dia cries el nen, l’eduques, l’estimes, li cobreixes les seves necessitats, etc…
Igual que considero amics que són millor família que no pas els de la meva de sang, pots tenir perfectament un fill que no compartirà el teu ADN.
Què opina Enric de tot plegat? M’ho respecta. Amb la seva ex ja es va fer a la idea que no podien tenir fills (ella tenia problemes de cor). Ell voldria? Si. Però més em vol a mi i paraules d’ell: et respecto i t’estimo a tu. És el teu cos i la teva decisió i prefereixo viure la vida plena amb tu i el nostre gos, a tope.
Gràcies pel teu comentari! M’agrada molt el que has compartit, i me n’alegro que l’Enric i tu aneu en la mateixa direcció.