Comencem per una afirmació que potser no cal fer: no sóc sociòleg, i aquest blog meu és una plataforma per expressar les meves opinions i reflexions, talment com si fos la columna d’un diari (si algú em llegeix i treballa en un diari, cobro poc per fer d’opinòleg). Però si parlem de Twitter hi ha una cosa que fa que pugui opinar una mica sobre el tema: 14 anys d’experiència en aquesta plataforma.
Amb això al cap, em va sorprendre que l’altre dia, en el context d’una conversa que vaig tenir amb l’usuari @aublavejant, rebés com a resposta a una de les meves piulades això:
Però això no és la vida real😂😂😘😘
— Pinya al punt de sal (@aublavejant) June 13, 2022
Aquesta frase em va fer pensar si era veritat que Twitter no era la vida real, i després d’estar reflexionant una mica aquests dies – ni que sigui per tenir arguments sobre els quals escriure – he arribat a la següent conclusió.
Twitter és com la roba que duem a sobre.
Analitzem una mica això, abans de que m’ompliu amb comentaris negatius. La roba que duem a sobre serveix per tres coses bàsiques: tapar-nos per no agafar fred quan fa molt fred, ocultar parts del cos que la moral judeocristiana considera que no es poden ensenyar, i mostrar al món una imatge que volem projectar sobre nosaltres mateixos. I és que la roba que triem, la forma que ens fa, o fins i tot els missatges que porta impresos a sobre, ens defineixen de cares a enfora i ens ajuden a dir “ei, vull que em vegis així, vull que em recordis d’aquesta manera”.
I Twitter, en certa manera, s’ha convertit en això: en una altra capa, en una màscara que ens posem per mostrar-nos al món. I cadascú decideix com vol que sigui aquesta màscara, com de transparent volem que sigui. Des dels que no tenen un avatar real fins als que tenen incontinència verbal i ho expliquen tot, des dels obsessionats amb un tema fins als dispersos, cadascú defineix el seu perfil igual com ho fa amb la roba que es posa cada matí per sortir al carrer.
Així doncs, és Twitter com la vida real? Bé, és una capa més de la nostra realitat, d’aquella realitat que volem ensenyar a la societat. Com el llenguatge que fem servir, els temes que treiem a les converses, o el nostre historial de cerca. Tot ens defineix, i per tant des del meu punt de vista tot és real.
I sí, segurament a Twitter li manquen carícies, mirades, llenguatge no verbal, etc. Però per mi és tan real com ho pot ser l’estona de bus que comparteixes amb 50 desconeguts, als quals has analitzat i etiquetat de forma inconscient a través de la roba que porten aquell matí.
Va, reconeix que això també ho has fet, amable lector.
Doncs penso que si és la vida real, només que hi ha gent que hi deixa anar el que no pot, fora de la xarxa .
Ens condiciona tot, vivim rere mascares per mantenir feina, relacions familiars i allò que és políticament correcte O no
Hi ha gent que hi deixa la seva fustració o soledat.
A mi maservit per aprendre i compartir coneixements i aficions.
No sé fins a quin punt “no es vida real”
Potser aquesta persona necessita fugir de la seva i per això ho va dir.
I tant que és real i la teva comparació del tot encertada. Falsedat n’hi ha tuiter i a no tuiter, sinceritat també i fins i tot màgia.
És que en el fons a Twitter o fora d’ell ens movem amb els mateixos paràmetres, i sense voler (o volent) ens comportem de les mateixes maneres.
Gràcies pel teu comentari. I sí, la màgia també pot existir allí dins. Costa trobar-la, però acaba apareixent.
Les màscares ens ajuden a ocultar allò que creiem que la resta de la gent no voldrà veure de nosaltres mateixos, per la raó que sigui. I som capaços de dur-ne més d’una si cal, per anar-les treient una a una com si fossin nines russes.
Crec que la teva visió de les xarxes socials és de les millors de totes: un espai per compartir coneixements i aficions, i aqust espai, si no hi fos, potser tindria forma de plaça, de centre comercial o ves a saber com.